De camí a la islamofòbia?
Un dels elements que han caracteritzat els anys noranta del segle passat han estat els desplaçaments migratoris. Alguns d’ells s’han donat arran de la implosió del bloc soviètic i han generat un corrent emigratori d’est a oest que s’ha mantingut pràcticament fins els nostres dies, en bona mesura degut a la traumàtica transformació sistèmica que van viure els països exsoviètics. D’altres dinàmiques migratòries no són tant singularment associables al final polític de la Guerra Freda: és el cas dels moviments poblacionals del sud al nord occidental en busca d’un futur més pròsper[1]. Sigui com sigui, és clar que a inicis de la dècada dels noranta tant els Estats Units com la Unió Europea, que havia impulsat els acords de Maastricht entre els estats membre i es trobava immersa en la creació de l’Espai Shengen, generaven un “efecte crida” considerable. La conjuntura d’expansió neoliberal dels noranta i els tractats internacionals de lliure comerç potenciarien encara més els corrents migratoris. Això és el que va passar a la frontera mexicoamericana, per exemple, amb la signatura del NAFTA (Tractat de Lliure Comerç per Amèrica del Nord) el 1994.
L’arribada de poblacions immigrades ha suscitat debats i controvèrsies, en ocasions bastant irades, entorn les distintes dimensions que el fenomen comporta per les societats receptores. El tractament de la informació i el discurs dominant, procedent del establishment mediàtic i polític, tenen una ineludible responsabilitat en tot això. Com sabem, en el trajecte que hi ha des de la producció del fenomen o realitat social com a tal fins la seva transmissió pública es dóna un procés de modulació de la informació. A part del component subjectiu de qui rep o capta la futura notícia, hi interfereixen també criteris polítics i d’interessos econòmics que operen a una escala més global. Podríem dir que s’exerceixen unes “tensions ideològiques” sobre les realitats o fenòmens, cosa que afectarà -en ser divulgada massivament la notícia- la percepció popular del que ens envolta i els debats que es donaran.
Un cas paradigmàtic és el dels Estats Units després de l’11-S. Allí, l’auge de la islamofòbia resta estretament vinculada a l’impacte sociològic dels atemptats de l’11 de setembre del 2001 contra les Torres Bessones i el Pentàgon. Hi tingué molt a veure, sens dubte, el “discurs de la por” que imperaria tant a l’administració neocon de Bush com als mass media. Segons l’informe Same Hate, New Target[2], la islamofòbia existia abans del 2001, encara que la “magnitud industrial del fenomen” es comença a reproduir a partir de l’11-S.
En aquest context, tampoc Europa quedaria indemne davant la multiplicació d’estereotips i estigmes socials contra la comunitat musulmana. Una perspectiva embrutida, que ha tendit a reduir la complexitat i els matisos existents a la creació d’un imaginarium reduccionista (occidental), i que pot conduir a perilloses dicotomies entre el “bé” i el “mal”[3], sembla prevaler en l’enfocament occidental de la religió musulmana i la seva comunitat.
El vel integral o la punta de d’iceberg.
L’escenari d’auge de la islamofòbia que es produiria arran dels atemptats de l’11-S es manifestaria amb més vehemència en esclatar la crisi capitalista el 2007. Alguns partits situats a la dreta política i el conservadorisme enduririen les posicions antiimigració i, en paral·lel, el discurs islamofòbic. El 2004, Sarkozy marcaria un precedent que generaria un cert efecte dominó en vetar l’ús del vel als centres públics educatius. Això es faria extensiu als espais públics en cas de portar burka o niqab[4]. Alineant-se a les polítiques de Sarkozy, el Partit Conservador de Dinamarca llançaria la proposta prohibicionista sobre el vel integral el 2009, tot i que les dificultats jurídiques de tirar-la endavant els la faria retirar. Per la seva part, el candidat del PP Mariano Rajoy, afegint que calia “respectar les costums espanyoles”, llançaria la proposta electoral el 2008 de prohibir el vel integral. El debat sobre la prohibició o no del vel, doncs, s’ha estès per la geografia europea. Però ens hauríem de preguntar, en primer terme, qui capitalitza aquest tipus de debats?
Freqüentment ho està fent l’extrema dreta, que és qui en bona mesura porta la iniciativa dels debats i qui els condueix cap al seu terreny, cap a l’essencialisme europeista. A Suïssa ho varem veure amb el referèndum per la prohibició dels minarets promogut pel xenòfob Partit Popular de Suïssa, a Itàlia la Lega Nord també va carregar contra el vel integral el 2009, i a Catalunya el partit de l’Anglada, PxC, atia constantment la islamofòbia als municipis on té certa rellevància política. Un dels riscos que correm és, precisament, que la fràgil convivència intercomunitària pugui degenerar o que la segregació i polarització per motius ètnics i religiosos incrementi.
Afrontar en condicions el debat sobre el burka i el niqab requereix, per davant de tot, reconèixer que no ens trobem davant una realitat uniforme i estàtica. És necessari treballar la complexitat de la qüestió, trencar tòpics i subratllar les diferències. Per algunes dones musulmanes, com la Fátima Ayache, sociòloga argeliana, el burka és una imposició de l’integrisme islàmic[5]. Per la seva part, Mona Saddiqui[6], nascuda al Pakistan, en ser preguntada sobre la prohibició afirmà que “una societat no pot progressar si cada comunitat religiosa es pensa que té una veu privilegiada y pot obtenir el que vulgui”. Tanmateix, no totes les dones musulmanes ho pensen així. Zohra Nia i Nada Alkadry[7], residents a El Vendrell i Madrid, respectivament, entenen que la prohibició violaria la seva llibertat de dur el niqab. El debat, si es fa, ha de ser rigorós. Ha d’integrar totes les peces: aproximar-se a la humanitat i a les experiències que s’oculten rere les fredes generalitzacions, fer front a les imposicions que restringeixen la llibertat de les dones, trencar els models explicatius hermètics i contribuir a posar en evidència la retòrica feixistoide que en treu rèdit polític.
BM.
[1] La taxa de variació interanual de migracions internacionals a nivell mundial és positiva: de 1995-2000 és de 1.5%, del 2000-2005 és de 1.8%. A Amèrica Llatina i el Carib, es passa d’una taxa de variació interanual de 0.7% entre 1995-2000 a una de 1.2% entre 2000-2005. En el cas d’Àfrica, la taxa de variació interanual de migració internacional és negativa entre 1995-2000 (-1.0), però això havia estat precedit d’un període d’importants migracions africanes (1990-1995) amb una taxa de 2.3%; a més, entre el 2000-2005 la taxa torna a ser positiva (1.7%). Pel que fa a Àsia, els desplaçaments migratoris internacionals són negatius entre 1990-1995 (-0.8%), però entre el 1995-2000 (1.3%), entre 2000-2005 (1.2%) i entre 2005-2010 (2.1%) les migracions internacionals van a l’alça. Font: United Nations, Department of Economic and Social Affairs, Population Division (2009), Trends in International Migrant Stock: The 2008 Revision ; http://esa.un.org/migration/
[2] Same Hate, New Target. Islamophobia and Its Impact in the United States (gener 2009-desembre 2010); realitzat per Council on American-Islamic Relations (CAIR) i la Universitat de Califòrnia (Berkeley).
[3] Arigita, Elena; “Reforma y minoría: la construcción de un discurso sobre el islam en y de Europa”; Revista AWRAQ, núm. 1, I Semestre 2010, “Los divergentes caminos de la reforma en el islam”; p. 82-96. Arigita posa èmfasi en la influència que Huntigton i la tesi del “xoc de civilitzacions” ha tingut en la percepció que actualment es té de l’islam, interpretat per amplis sectors com un focus d’inestabilitat social o com un element de risc (un polvorí).
[4] Gara, 8 de febrer del 2010; “La prohibición del velo integral alerta sobre el ataque de derechos de los musulmanes en Europa”, de Martxelo Díaz. Segons el ministre d’Interior francès Brice Hortefeux de més de cinc milions de musulmans francesos, només 1900 dones porten vel integral.
[5]WebIslam, comunidad virtual, 17 d’octubre del 2010; Entrevista a Fátima Ayache; Per Fátima, “El burka no existe en el islam, es un símbolo del integrismo puro, de la mujer sumisa. Yo digo: burka no, pero sin debate, sin darle importancia, como mujer musulmana que soy, aceptar el burka en España, país que me ha dado la libertad y me ha permitido tener voz propia, es un insulto”.
[6] Público, 18 de maig de 2010; Entrevista a Mona Saddiqui, teòloga islàmica i fundadora del Centre d’Estudi de l’Islam a Glasgow.
[7] El País, 6 de juny del 2010; Entrevista amb Zohra Nia, de Tànger, i Nada Alkadry, arquitecte siriana. Segons Nada: "¿Qué democracia reconoce que puedo vivir acorde a mi religión pero quiere impedirme vestir como quiero? Es mi libertad, mi niqab no molesta a nadie", i afegeix que "si una ley lo prohíbe, la cumpliré sin estar de acuerdo".
