Les cadenes que encara esclavitzen Haití

Les situacions d’emergència que es produeixen en països empobrits, sovint, i especialment quan esdevenen un eco mediàtic a nivell internacional, susciten una resposta global, tant per part de les institucions internacionals com per les ONGs. Hi ha casos de tot tipus, és innegable.

Hi ha casos com el de Palestina o bé el Sàhara, on l’arrel del conflicte és polític, i això es manifesta de manera permanent, també en els moments de crisi humanitària. Quan es tracta d’un conflicte polític enquistat on s’encreuen els interessos d’estats com l’israelià amb els del poble palestí, per exemple, institucions com la ONU queden paralitzades. No es va més enllà d’emetre alguna resolució que serà incomplerta de manera permanent i de les benintencionades peticions d’alto al foc si la cosa va massa lluny. Però queda en això, i res més.

No passa el mateix quan l’escenari és diferent. Si ens atenem a un cas recent, el d’Haití, ens n’adonarem del que pot suposar una “intervenció humanitària” arran del terratrèmol del 12 de gener del 2010. Era necessari i imprescindible l’enviament d’ajuda internacional, sobre això hi ha un consens ampli. Calia potabilitzar l’aigua, aliments per la població, endegar projectes de reconstrucció d’infraestructures bàsiques i habitatges, etc. La implicació de força ONGs ha possibilitat que aquestes actuacions es puguin fer en coordinació amb Nacions Unides. Aquest element ha estat positiu en la mesura que ha contribuït a posar fre a un escenari que pocs desitjàvem: la dependència absoluta d’Haití de les decisions de la ONU.   

Tanmateix, les alarmes saltarien a partir de les declaracions de Ricardo Seitenfus, representant especial a Haití de la OEA. Al diari Le Temps (20/12/2010), Seitenfus apuntava que fou la ONU qui va imposar l’enviament de tropes a Haití malgrat que “no viu una guerra civil ni és una amenaça internacional”. De fet, el desplegament de tropes del Comandament Sud dels Estats Units a Haití va ser el més important mai realitzat en “missió humanitària” i ha arribat als 22.268 efectius a la zona.

En comptes de contribuir a reconstruir l’Estat haitià, aquesta intervenció, en realitat, ha acabat suplantant-lo. Mentre l’Estat haitià es troba completament anul·lat, fallit, els recursos i la força armada resta en mans de les ONGs i els exèrcits estrangers. Si més no, això implicà un capgirament de la relació entre l’estat i la societat haitiana, per una part, i les ONGs i les forces militars estrangeres per l’altre. Si la solidaritat és la resposta horitzontal, el que es va acabar instal·lant a Haití és més semblant a la caritat, que té un caràcter marcadament vertical (de les elits cap als miserables).

Entre tot, la forta presència nord-americana deixa un marge de dubtes considerable. I més si ens fixem en com es desenvolupen processos com les eleccions presidencials pel 2011-2016. A la primera volta es van detectar irregularitats i frau, i els resultats van ser postergats. La segona, que va donar la victòria al cantant occidentalista Michel Martelly, assessorat curiosament pel dretà Antonio Solà, va ser aplaçada repetidament fins que se celebrà l’abril del 2011.

Les eleccions es feren en un clima d’evident tensió i protestes al carrer. El motiu? Que l’ex-dictador Jean-Claude Duvalier, fill del sanguinari François Duvalier, que va instaurar les brigades para-policials conegudes amb el nom de Tonton Macoute, havia tornat de l’exili el gener de 2011 per ocupar de nou la presidència.

És difícil de saber ara per ara la implicació de tercers en aquest tipus de maniobres, però el cert és que ni els Estats Units ni la OEA varen emetre cap ordre de detenció ni van frenar les expectatives polítiques del sàtrapa haitià. Només la pressió popular va apartar-lo de la cursa electoral. El contrapunt significatiu, de nou, és que l’únic president democràtic que ha tingut Haití, el catòlic-marxista Jean-Bertrand Aristide, fou derrocat per elements reaccionaris amb la participació de la CIA el 29 de febrer del 2004.

BM