Els estats espanyol i francès davant la voluntat del poble basc: ja no hi ha excuses.

La decisió històrica de l’organització ETA de “cessar definitivament l’activitat armada”, el dia 20 d’octubre, ha significat la culminació del procés de reorientació estratègica del conjunt de l’esquerra abertzale. Segons l’entrevista a dos membres d’ETA publicada pel diari Gara (11/11/2011), el final del cicle de lluita armada és irreversible i comporta l’inici d’una nova etapa on només hi ha espai per a la confrontació de projectes polítics en termes democràtics.

Però el trajecte per arribar fins aquí venia de lluny. Batasuna havia fet pública la seva aposta estratègica almenys des de la Declaració d’Anoeta (14/11/2004). L’aposta era valenta: implicava assumir els errors comesos, donar una altra forma al conflicte i transformar-ne les seves manifestacions. No hi ha cap mena de dubte que la decisió arriscada era aquesta. Seguir dins el camí que la pròpia inèrcia del conflicte armat anava obrint era l’opció fàcil.

El nou context planteja tres fases que cal afrontar sense contemplacions. En primer lloc, la posada en marxa de les negociacions recalcant la naturalesa política del conflicte. En segon lloc, s’han de tractar les mesures de reparació per a les víctimes de les parts contendents. I per últim, la solució política del conflicte des de la voluntat democràtica del poble basc, és a dir des de l’exercici del dret a l’autodeterminació.

Tal i com afirma el portaveu abertzale Txelui Moreno (Ara, 31/10/2011), els passos unilaterals que han fet no han estat amb l’única finalitat d’aconseguir la negociació amb els estats espanyol i francès. La negociació només és i serà el mitjà, encara que constitueixi un element fonamental del procés i permeti que les parts interactuïn des d’una posició no violenta. On veritablement caldrà donar la talla serà a l’hora d’establir la reparació de les conseqüències del conflicte armat i la solució política. 

Separar convenientment el bloc de les reparacions de la solució política és important. Per contra, es corre el perill que els estats utilitzin amb finalitats polítiques qüestions que s’haurien de circumscriure al bloc de les reparacions. La rellevància cabdal del tema dels presos i preses d’ETA pot ser utilitzada amb aquesta intenció perversa. El temps ho dirà.

Si hi ha voluntat real de superar el conflicte no hauria de prevaler, en paraules de Txelui Moreno, la “lògica de la venjança”. La qüestió dels presos i preses polítiques pot desenvolupar fins i tot un paper positiu en el procés de pau. Pot generar confiança i esdevenir un factor de pacificació i aproximació entre les parts. Per això, cal posar fi a les mesures excepcionals (moltes al límit de la legalitat vigent) que recauen sobre els presos i preses basques.

El Col·lectiu de Presos Polítics Bascos (Gara, 13/11/2011) ha posat de relleu la urgència de posar en llibertat tres sectors específics del col·lectiu que representen. Es tractaria del grup de presos i preses amb malalties, els que haurien de ser en llibertat condicional i els que pateixen “cadena perpètua” (Llei Parot). A més d’aquest sector específic que s’ha d’atendre amb “caràcter d’urgència”, s’hauria de considerar el replantejament de l’actual situació de dispersió penitenciària que viu quasi tot el col·lectiu. L’experiència de la mediació a Irlanda del Nord amb l’organització IRA pot aportar llums. És evident que així ho entén l’esquerra abertzale. Veurem fins on voldran arribar els estats espanyol i francès.

No s’han d’oblidar altres punts de l’agenda negociadora que poden repercutir positivament en la solució del conflicte. ETA s’ha mostrat disposada a inutilitzar l’armament i a fer-ho sota supervisió internacional. Serà capaç l’Estat espanyol de “desmilitaritzar Euskal Herria” tal i com reclama l’esquerra abertzale?

La gestió dels interrogants que hi ha sobre la taula i el respecte pel dret a decidir del poble basc diran molt de la veritable faceta dels estats espanyol i francès.

BM.

La indignació no serà silenciada als tribunals.

El 15 de juny va marcar un abans i un després. Va ser la primera vegada que el moviment d’indignació va passar a l’acció. Aquell dia, el govern de convergència va aprovar els pressupostos de la Generalitat mentre un nombrós grup de persones indignades intentava bloquejar passivament les entrades al Parlament de Catalunya. Fins llavors, el moviment 15-M havia viscut un procés de maduració amb l’acampada de Plaça Catalunya, havia generat complicitats, s’havia reconegut en la seva pròpia diversitat interna i en el “debat permanent” i horitzontal que l’ha caracteritzat. El col·lectiu 15-M ràpidament va rebre l’adhesió de distints sectors intel·lectuals, populars i treballadors. Cal situar la bona acollida del moviment en el context d’increment de les taxes d’atur, en la creixent precarietat en les relacions laborals i en la depauperació de les condicions de vida. A això s’hi sobreposarien dues realitats més: en primer lloc l’impacte social que aniria tenint l’allau de desnonaments, que representaria una de les facetes més tràgiques de la crisi a casa nostra; i en segon terme, l’anunci del paquet de retallades per la sanitat pública, conegut almenys des de l’abril. El moviment s’implicaria tant amb les persones afectades per la hipoteca i els desnonaments com en la lluita contra les retallades a la sanitat. Així, tendiria a aglutinar cada vegada més gent i a genera un efecte acumulador ja des dels inicis.

El govern de convergència va veure tard que el moviment d’indignació no era un moviment minoritari i “ordinari”. Segurament, la conselleria de Felip Puig ho va percebre després de l’intent de desallotjament dels acampats i acampades amb la grollera excusa de la neteja de la plaça. En contraposició a d’altres casos, la tàctica utilitzada, centrada en la repressió policial d’un moviment pacífic, no faria res més que despertar una massiva solidaritat popular que revifava els ànims i fins i tot exigia la dimissió de Felip Puig. Aquesta solidaritat amb el moviment, tanmateix, no va canviar la consideració de menyspreu, de no reconeixement polític i eminentment repressiva del govern de CiU.

La repressió va reaparèixer quan el moviment d’indignació va passar a l’acció el 15 de juny. Algunes tensions, alguns actes aïllats de violència, més aviat simbòlica, van servir a una part considerable del cos parlamentari per condemnar els indignats i les indignades. Ara, però, hi hagué una clara intenció de donar exemple i judicialitzar el pols que planteja el moviment. Per això es va publicar recentment l’informe dels Mossos amb quaranta sis persones reconegudes i per això se n’han detingut prop d’una vintena. La rigidesa en la interpretació de la llei, que penalitza l’obstrucció dels accessos al Parlament en l’acte d’impedir-ne l’entrada als diputats i diputades, ha anat en aquesta direcció punitiva. L’estratègia de desgast, d’atemorir i de provocar la col·lisió i l’enfrontament violent, assumida per la conselleria d’Interior, no és, per suposat, la més desitjable. Ni resol els conflictes socials que han motivat el compromís de tanta gent, ni frena, com sabem, la força de la mobilització popular. El 15-O, que sacsejà de nou els carrers de tot el món, n’és l’evidència.