Els estats espanyol i francès davant la voluntat del poble basc: ja no hi ha excuses.

La decisió històrica de l’organització ETA de “cessar definitivament l’activitat armada”, el dia 20 d’octubre, ha significat la culminació del procés de reorientació estratègica del conjunt de l’esquerra abertzale. Segons l’entrevista a dos membres d’ETA publicada pel diari Gara (11/11/2011), el final del cicle de lluita armada és irreversible i comporta l’inici d’una nova etapa on només hi ha espai per a la confrontació de projectes polítics en termes democràtics.

Però el trajecte per arribar fins aquí venia de lluny. Batasuna havia fet pública la seva aposta estratègica almenys des de la Declaració d’Anoeta (14/11/2004). L’aposta era valenta: implicava assumir els errors comesos, donar una altra forma al conflicte i transformar-ne les seves manifestacions. No hi ha cap mena de dubte que la decisió arriscada era aquesta. Seguir dins el camí que la pròpia inèrcia del conflicte armat anava obrint era l’opció fàcil.

El nou context planteja tres fases que cal afrontar sense contemplacions. En primer lloc, la posada en marxa de les negociacions recalcant la naturalesa política del conflicte. En segon lloc, s’han de tractar les mesures de reparació per a les víctimes de les parts contendents. I per últim, la solució política del conflicte des de la voluntat democràtica del poble basc, és a dir des de l’exercici del dret a l’autodeterminació.

Tal i com afirma el portaveu abertzale Txelui Moreno (Ara, 31/10/2011), els passos unilaterals que han fet no han estat amb l’única finalitat d’aconseguir la negociació amb els estats espanyol i francès. La negociació només és i serà el mitjà, encara que constitueixi un element fonamental del procés i permeti que les parts interactuïn des d’una posició no violenta. On veritablement caldrà donar la talla serà a l’hora d’establir la reparació de les conseqüències del conflicte armat i la solució política. 

Separar convenientment el bloc de les reparacions de la solució política és important. Per contra, es corre el perill que els estats utilitzin amb finalitats polítiques qüestions que s’haurien de circumscriure al bloc de les reparacions. La rellevància cabdal del tema dels presos i preses d’ETA pot ser utilitzada amb aquesta intenció perversa. El temps ho dirà.

Si hi ha voluntat real de superar el conflicte no hauria de prevaler, en paraules de Txelui Moreno, la “lògica de la venjança”. La qüestió dels presos i preses polítiques pot desenvolupar fins i tot un paper positiu en el procés de pau. Pot generar confiança i esdevenir un factor de pacificació i aproximació entre les parts. Per això, cal posar fi a les mesures excepcionals (moltes al límit de la legalitat vigent) que recauen sobre els presos i preses basques.

El Col·lectiu de Presos Polítics Bascos (Gara, 13/11/2011) ha posat de relleu la urgència de posar en llibertat tres sectors específics del col·lectiu que representen. Es tractaria del grup de presos i preses amb malalties, els que haurien de ser en llibertat condicional i els que pateixen “cadena perpètua” (Llei Parot). A més d’aquest sector específic que s’ha d’atendre amb “caràcter d’urgència”, s’hauria de considerar el replantejament de l’actual situació de dispersió penitenciària que viu quasi tot el col·lectiu. L’experiència de la mediació a Irlanda del Nord amb l’organització IRA pot aportar llums. És evident que així ho entén l’esquerra abertzale. Veurem fins on voldran arribar els estats espanyol i francès.

No s’han d’oblidar altres punts de l’agenda negociadora que poden repercutir positivament en la solució del conflicte. ETA s’ha mostrat disposada a inutilitzar l’armament i a fer-ho sota supervisió internacional. Serà capaç l’Estat espanyol de “desmilitaritzar Euskal Herria” tal i com reclama l’esquerra abertzale?

La gestió dels interrogants que hi ha sobre la taula i el respecte pel dret a decidir del poble basc diran molt de la veritable faceta dels estats espanyol i francès.

BM.