El 15 de juny va marcar un abans i un després. Va ser la primera vegada que el moviment d’indignació va passar a l’acció. Aquell dia, el govern de convergència va aprovar els pressupostos de la Generalitat mentre un nombrós grup de persones indignades intentava bloquejar passivament les entrades al Parlament de Catalunya. Fins llavors, el moviment 15-M havia viscut un procés de maduració amb l’acampada de Plaça Catalunya, havia generat complicitats, s’havia reconegut en la seva pròpia diversitat interna i en el “debat permanent” i horitzontal que l’ha caracteritzat. El col·lectiu 15-M ràpidament va rebre l’adhesió de distints sectors intel·lectuals, populars i treballadors. Cal situar la bona acollida del moviment en el context d’increment de les taxes d’atur, en la creixent precarietat en les relacions laborals i en la depauperació de les condicions de vida. A això s’hi sobreposarien dues realitats més: en primer lloc l’impacte social que aniria tenint l’allau de desnonaments, que representaria una de les facetes més tràgiques de la crisi a casa nostra; i en segon terme, l’anunci del paquet de retallades per la sanitat pública, conegut almenys des de l’abril. El moviment s’implicaria tant amb les persones afectades per la hipoteca i els desnonaments com en la lluita contra les retallades a la sanitat. Així, tendiria a aglutinar cada vegada més gent i a genera un efecte acumulador ja des dels inicis.
El govern de convergència va veure tard que el moviment d’indignació no era un moviment minoritari i “ordinari”. Segurament, la conselleria de Felip Puig ho va percebre després de l’intent de desallotjament dels acampats i acampades amb la grollera excusa de la neteja de la plaça. En contraposició a d’altres casos, la tàctica utilitzada, centrada en la repressió policial d’un moviment pacífic, no faria res més que despertar una massiva solidaritat popular que revifava els ànims i fins i tot exigia la dimissió de Felip Puig. Aquesta solidaritat amb el moviment, tanmateix, no va canviar la consideració de menyspreu, de no reconeixement polític i eminentment repressiva del govern de CiU.
La repressió va reaparèixer quan el moviment d’indignació va passar a l’acció el 15 de juny. Algunes tensions, alguns actes aïllats de violència, més aviat simbòlica, van servir a una part considerable del cos parlamentari per condemnar els indignats i les indignades. Ara, però, hi hagué una clara intenció de donar exemple i judicialitzar el pols que planteja el moviment. Per això es va publicar recentment l’informe dels Mossos amb quaranta sis persones reconegudes i per això se n’han detingut prop d’una vintena. La rigidesa en la interpretació de la llei, que penalitza l’obstrucció dels accessos al Parlament en l’acte d’impedir-ne l’entrada als diputats i diputades, ha anat en aquesta direcció punitiva. L’estratègia de desgast, d’atemorir i de provocar la col·lisió i l’enfrontament violent, assumida per la conselleria d’Interior, no és, per suposat, la més desitjable. Ni resol els conflictes socials que han motivat el compromís de tanta gent, ni frena, com sabem, la força de la mobilització popular. El 15-O, que sacsejà de nou els carrers de tot el món, n’és l’evidència.
