Les cadenes que encara esclavitzen Haití

Les situacions d’emergència que es produeixen en països empobrits, sovint, i especialment quan esdevenen un eco mediàtic a nivell internacional, susciten una resposta global, tant per part de les institucions internacionals com per les ONGs. Hi ha casos de tot tipus, és innegable.

Hi ha casos com el de Palestina o bé el Sàhara, on l’arrel del conflicte és polític, i això es manifesta de manera permanent, també en els moments de crisi humanitària. Quan es tracta d’un conflicte polític enquistat on s’encreuen els interessos d’estats com l’israelià amb els del poble palestí, per exemple, institucions com la ONU queden paralitzades. No es va més enllà d’emetre alguna resolució que serà incomplerta de manera permanent i de les benintencionades peticions d’alto al foc si la cosa va massa lluny. Però queda en això, i res més.

No passa el mateix quan l’escenari és diferent. Si ens atenem a un cas recent, el d’Haití, ens n’adonarem del que pot suposar una “intervenció humanitària” arran del terratrèmol del 12 de gener del 2010. Era necessari i imprescindible l’enviament d’ajuda internacional, sobre això hi ha un consens ampli. Calia potabilitzar l’aigua, aliments per la població, endegar projectes de reconstrucció d’infraestructures bàsiques i habitatges, etc. La implicació de força ONGs ha possibilitat que aquestes actuacions es puguin fer en coordinació amb Nacions Unides. Aquest element ha estat positiu en la mesura que ha contribuït a posar fre a un escenari que pocs desitjàvem: la dependència absoluta d’Haití de les decisions de la ONU.   

Tanmateix, les alarmes saltarien a partir de les declaracions de Ricardo Seitenfus, representant especial a Haití de la OEA. Al diari Le Temps (20/12/2010), Seitenfus apuntava que fou la ONU qui va imposar l’enviament de tropes a Haití malgrat que “no viu una guerra civil ni és una amenaça internacional”. De fet, el desplegament de tropes del Comandament Sud dels Estats Units a Haití va ser el més important mai realitzat en “missió humanitària” i ha arribat als 22.268 efectius a la zona.

En comptes de contribuir a reconstruir l’Estat haitià, aquesta intervenció, en realitat, ha acabat suplantant-lo. Mentre l’Estat haitià es troba completament anul·lat, fallit, els recursos i la força armada resta en mans de les ONGs i els exèrcits estrangers. Si més no, això implicà un capgirament de la relació entre l’estat i la societat haitiana, per una part, i les ONGs i les forces militars estrangeres per l’altre. Si la solidaritat és la resposta horitzontal, el que es va acabar instal·lant a Haití és més semblant a la caritat, que té un caràcter marcadament vertical (de les elits cap als miserables).

Entre tot, la forta presència nord-americana deixa un marge de dubtes considerable. I més si ens fixem en com es desenvolupen processos com les eleccions presidencials pel 2011-2016. A la primera volta es van detectar irregularitats i frau, i els resultats van ser postergats. La segona, que va donar la victòria al cantant occidentalista Michel Martelly, assessorat curiosament pel dretà Antonio Solà, va ser aplaçada repetidament fins que se celebrà l’abril del 2011.

Les eleccions es feren en un clima d’evident tensió i protestes al carrer. El motiu? Que l’ex-dictador Jean-Claude Duvalier, fill del sanguinari François Duvalier, que va instaurar les brigades para-policials conegudes amb el nom de Tonton Macoute, havia tornat de l’exili el gener de 2011 per ocupar de nou la presidència.

És difícil de saber ara per ara la implicació de tercers en aquest tipus de maniobres, però el cert és que ni els Estats Units ni la OEA varen emetre cap ordre de detenció ni van frenar les expectatives polítiques del sàtrapa haitià. Només la pressió popular va apartar-lo de la cursa electoral. El contrapunt significatiu, de nou, és que l’únic president democràtic que ha tingut Haití, el catòlic-marxista Jean-Bertrand Aristide, fou derrocat per elements reaccionaris amb la participació de la CIA el 29 de febrer del 2004.

BM    

La intervenció militar a Síria pot detonar els conflictes subjacents i magnificar la violència

Una hipotètica intervenció militar a Síria, organitzada per una part o la totalitat dels estats que composen la OTAN, posaria per davant de tot en evidència que les intervencions no es regeixen per criteris humanitaris sinó que obeeixen a lògiques ocultes d’interessos geoestratègics i de control dels recursos naturals. En el cas de Síria, ni Rússia ni Xina hi tenen interessos majors, encara que Rússia disposi d’una base naval al Tartus, a la costa siriana. L’escenari en joc és més ampli i eppur si muove: tota la regió del nord de l’Àfrica i el Pròxim Orient ha viscut un cicle de transformacions que han provocat incerteses diverses i, en una escala macro, el reescalfament de la pressió internacional sobre el territori.

La cosa es complica si hi integrem la carrera de potències regionals antagòniques, com Iran i Israel, per situar-se davant els nous horitzons que s’obren; o bé si tenim present que ja hi ha hagut protestes a la regió davant una eventual intervenció militar estrangera. Així ho van expressar, per exemple, alguns partits de l’oposició a Erdogan (que fa seguidisme als interessos nord-americans i secunda les sancions a Síria), el Partit dels Treballadors Kurds, o bé rellevants figures com Esmet Ozgilik, director del diari turc Edinlik. Hezbollah, ara integrant del govern de Mikati al Líban, que havia manifestat les seves simpaties per la revolta de Tunísia i Egipte, i que no pretén involucrar-se a Síria tot i el seu suport a al-Assad perquè ho considera un “assumpte intern”, ha remarcat que no tolerarà la ingerència de cap estat de la OTAN o d’Israel.

A part dels habituals “danys col·laterals” a que l’OTAN ens té acostumats quan bombardeja els països intervinguts, un dels riscos en el cas de Síria és el del desencadenament de conflictes subjacents que podrien esclatar obertament. Segons Samir Amin, en una entrevista publicada per L’Humanité (01/08/2011), no és descartable que s’encengui la violència sectària en un context en que el projecte dels Estats Units i Israel passa per la “implosió dels estats de la regió”.

El precedent immediat de Líbia, en aquest sentit, deixa un regust amarg. “Les accions dels deu primers dies de la guerra no varen ser concebudes per protegir als civils. Les operacions militars han sigut de naturalesa ofensiva i un mitjà per debilitar Líbia com a estat independent”, aquestes eren les conclusions de l’analista Nazemroaya, del Centre de Recerca sobre la Globalització (globalresearch.ca) el 15 d’abril de l’any passat. S’ha destacat, entre d’altres conseqüències de la guerra contra Gaddafi, el fet que l’AFRICOM (comandament militar dels EE.UU per Àfrica) adquiriria més presència regional i capacitat operativa situant la seu a Líbia (actualment és a Stuttgart, Alemanya). 

Per descomptat, el que va passar a Líbia no és equiparable amb els processos democràtics i d’emparaulament dels sectors més oprimits que hem conegut, amb major o menor èxit, a països com Tunísia, Egipte, el Iemen, o Bahrein. Com diu el periodista Miguel Ángel Morales a Pueblos, revista de información y debate (número 50), la repressió brutal contra les lluites populars de Bahrein ha esdevingut el paradigma de l’oblit occidental i posa de manifest quins són els interessos que mouen les grans potències.

La situació en que es troba Síria clama al cel, és veritat. Un règim que el temps ha convertit en una tirania enquistada al poder polític, que ha abandonat les velles expectatives del panarabisme i que és capaç d’exercir una violència indiscriminada sobre ciutats com Homs, pocs respectes mereix. Sí, és cert. Però tot i que el fantasma de la intervenció militar apel·li a raons humanitàries, és més que provable que la motivació real poc hi tingui a veure. Si ens guiem per l’experiència, el desastre que pot suposar una ofensiva de la OTAN (i/o d’Israel) no faria gaire més que magnificar la tràgica situació actual en termes humanitaris. I, no cal dir-ho, possiblement podria evocar Síria a en una pèrdua de la sobirania política i econòmica, a un retrocés d’anys en infraestructures i nivell de vida mitjà, o bé a una escalada de la violència a la regió, tal i com recentment va advertir Kofi Annan des d’El Caire el passat 8 de març.