La intervenció militar a Síria pot detonar els conflictes subjacents i magnificar la violència
Una hipotètica intervenció militar a Síria, organitzada per una part o la totalitat dels estats que composen la OTAN, posaria per davant de tot en evidència que les intervencions no es regeixen per criteris humanitaris sinó que obeeixen a lògiques ocultes d’interessos geoestratègics i de control dels recursos naturals. En el cas de Síria, ni Rússia ni Xina hi tenen interessos majors, encara que Rússia disposi d’una base naval al Tartus, a la costa siriana. L’escenari en joc és més ampli i eppur si muove: tota la regió del nord de l’Àfrica i el Pròxim Orient ha viscut un cicle de transformacions que han provocat incerteses diverses i, en una escala macro, el reescalfament de la pressió internacional sobre el territori.
La cosa es complica si hi integrem la carrera de potències regionals antagòniques, com Iran i Israel, per situar-se davant els nous horitzons que s’obren; o bé si tenim present que ja hi ha hagut protestes a la regió davant una eventual intervenció militar estrangera. Així ho van expressar, per exemple, alguns partits de l’oposició a Erdogan (que fa seguidisme als interessos nord-americans i secunda les sancions a Síria), el Partit dels Treballadors Kurds, o bé rellevants figures com Esmet Ozgilik, director del diari turc Edinlik. Hezbollah, ara integrant del govern de Mikati al Líban, que havia manifestat les seves simpaties per la revolta de Tunísia i Egipte, i que no pretén involucrar-se a Síria tot i el seu suport a al-Assad perquè ho considera un “assumpte intern”, ha remarcat que no tolerarà la ingerència de cap estat de la OTAN o d’Israel.
A part dels habituals “danys col·laterals” a que l’OTAN ens té acostumats quan bombardeja els països intervinguts, un dels riscos en el cas de Síria és el del desencadenament de conflictes subjacents que podrien esclatar obertament. Segons Samir Amin, en una entrevista publicada per L’Humanité (01/08/2011), no és descartable que s’encengui la violència sectària en un context en que el projecte dels Estats Units i Israel passa per la “implosió dels estats de la regió”.
El precedent immediat de Líbia, en aquest sentit, deixa un regust amarg. “Les accions dels deu primers dies de la guerra no varen ser concebudes per protegir als civils. Les operacions militars han sigut de naturalesa ofensiva i un mitjà per debilitar Líbia com a estat independent”, aquestes eren les conclusions de l’analista Nazemroaya, del Centre de Recerca sobre la Globalització (globalresearch.ca) el 15 d’abril de l’any passat. S’ha destacat, entre d’altres conseqüències de la guerra contra Gaddafi, el fet que l’AFRICOM (comandament militar dels EE.UU per Àfrica) adquiriria més presència regional i capacitat operativa situant la seu a Líbia (actualment és a Stuttgart, Alemanya).
Per descomptat, el que va passar a Líbia no és equiparable amb els processos democràtics i d’emparaulament dels sectors més oprimits que hem conegut, amb major o menor èxit, a països com Tunísia, Egipte, el Iemen, o Bahrein. Com diu el periodista Miguel Ángel Morales a Pueblos, revista de información y debate (número 50), la repressió brutal contra les lluites populars de Bahrein ha esdevingut el paradigma de l’oblit occidental i posa de manifest quins són els interessos que mouen les grans potències.
La situació en que es troba Síria clama al cel, és veritat. Un règim que el temps ha convertit en una tirania enquistada al poder polític, que ha abandonat les velles expectatives del panarabisme i que és capaç d’exercir una violència indiscriminada sobre ciutats com Homs, pocs respectes mereix. Sí, és cert. Però tot i que el fantasma de la intervenció militar apel·li a raons humanitàries, és més que provable que la motivació real poc hi tingui a veure. Si ens guiem per l’experiència, el desastre que pot suposar una ofensiva de la OTAN (i/o d’Israel) no faria gaire més que magnificar la tràgica situació actual en termes humanitaris. I, no cal dir-ho, possiblement podria evocar Síria a en una pèrdua de la sobirania política i econòmica, a un retrocés d’anys en infraestructures i nivell de vida mitjà, o bé a una escalada de la violència a la regió, tal i com recentment va advertir Kofi Annan des d’El Caire el passat 8 de març.
