Tothom deu recordar els assassinats de desenes de persones, moltes d'elles adolescents, que Anders Breivik va cometre el 22 de juliol de 2011 a Oslo. L'autor dels crims confessaria poc després que els “marxistes culturals, els multiculturalistes i els esquerrans antisionistes” estaven cometent un acte de traïció en permetre la “islamització d'Europa”. El mateix assassí manifestava les seves simpaties polítiques per les tesis de l'extrema dreta. Grosso modo els seus plantejaments es poden emmarcar en el que alguns han anomenat el “xoc de civilitzacions”. Més enllà del perfil psicològic i psiquiàtric individual d'aquest criminal, l'anàlisi sociopolítica és sorprenent.
Breivik combina elements propis del Partit del Progrés noruec, com la consideració que la immigració s'aprofita de l'estat del benestar, amb influències dels discursos de Geert Wilders, líder del neerlandès PVV (Partit per la Llibertat). Aquest perfil ultradretà ha rebut, al seu torn, aportacions bastant nítides de la reacció neoconservadora nord-americana, com l'onada islamòfoba posterior a l'11-S. A més, això queda englobat en la cega creença en uns valors (cristianisme, neotradicionalisme, etc.) que configurarien una realitat ètnica-identitària, segons Breivik, amenaçada per “la invasió islàmica”. Caldria veure fins a quin punt personatges mediàtics del nostre país, com Pilar Rahola (recordeu el llibre La República Islàmica d'Espanya), ajuden a apagar el foc llançant-hi gasolina....
La nova extrema dreta europea, que s'articula arran del final de les dictadures mediterrànies (Portugal, Estat espanyol i Grècia) i del desmembrament de la URSS, no és una refundació estricte del feixisme ortodox -tot i que pugui aglutinar els seus simpatitzants històrics. Herbert Kistchell definí el poder aglutinador o sintetitzador de forces minoritàries de la ultradreta per part dels nous partits identitàris-populistes com a extremisme catch-all. Els moviments identitàris-populistes són extremament plàstics davant els canvis i d'un pragmatisme eclèctic sense precedents (Wilders digué que l'Alcorà era feixista...).
Les característiques i el comportament polític de la nova ultradreta fan que sigui complicat establir mesures per aturar el seu avenç electoral, especialment en temps de crisi. Un dels camps de proves per frenar l'auge de l'extrema dreta va ser França. Segons en Xavier Casals (Europa: una nova extrema-dreta), les mesures de contenció del Front Nacional (FN) de Le Pen han estat poc eficients quan no contraproduents. S'ha provat de tot, des de la creació d'un cordó sanitari per aïllar el FN a partir de la formació de blocs republicans (entre la resta de partits), fins l'adopció d'un llenguatge dretanitzat per part d'alguns partits centrals en el sistema. Res ha reportat una solució estructural al problema del creixement ultradretà.
El cordó sanitari, és cert, va tallar provisionalment l'accés del Front a algunes institucions; però també va reforçar el victimisme del FN, el “tots van contra nosaltres” que tanta comoditat dóna als partits identitàris-populistes. S'ha comprovat que l'estratègia del cordó sanitari és doblement negativa. En primer lloc perquè reforça la dicotomia entre els partits del sistema i el partit alternativa (FN, en aquest cas). Això és altament temerari si tenim en compte el descrèdit que mereixen, a ulls de bona part de la població, certs partits sistèmics. Llavors, hi ha probabilitats que el “partit alternativa” reculli part del vot protesta, a més del que ja té enquadrat.
En segon lloc, aquesta mateixa lògica desdibuixa el clivatge esquerra/dreta i ofereix a l'extrema dreta la possibilitat d'emular ser una opció interclassista, “d'interès nacional”, una tercera via. Josep Anglada, a la presentació del llibre “Sin mordazas y sin velo”, afirmava al respecte: “PxC es un partido muy pluralista y en nuestras filas está comprovado que hay gente de la derecha y de la izquierda”. La nova extrema dreta opta per trencar l'eix clàssic esquerra/dreta i propugna una nova variable que els dóna molt més marge d'acció, com és la variable “autòctons/gent de fora”.
Possiblement no hi ha un receptari per frenar l'extrema dreta. El que no ha dut enlloc és la improvisació i les polítiques d'aparador a curt termini que s'han dut a terme els darrers anys. Cal ser crítics amb les polítiques i gestió de la immigració que han predominat. Contradiccions flagrants com el manteniment d'un doble raser des del poder polític no s'haurien de donar. Perquè no es pot tenir una draconiana Llei d'Estrangeria o potenciar guetos de població migrada, com a Salt, i a la vegada incentivar l'escolarització dels fills/es de la immigració o permetre'n l'accés a les ajudes públiques. Aquestes contradiccions són un camp adobat pel populisme i la instrumentalització ultradretana.
Tal i com confirma el politòleg Taguieff, la manera més positiva d'afrontar el racisme és transformant les bases de la seva existència (atur, precarietat, marginació, degradació dels barris treballadors, etc.). Per això són imprescindibles polítiques socials coherents i de gran abast, que parteixin de la integració, la cohesió intercultural, una solidaritat efectiva i no només discursiva, i la voluntat de canvi social.
Amb un programa social seriós en marxa, s'ha de garantir la persecució de tot acte ultradretà violent, intimidatori o insultant per la dignitat humana. I sí, també s'ha de penalitzar l'apologia al genocidi, l'ús de simbologia i les declaracions públiques feixistes o racistes. La tasca policial i judicial ha de ser permanent i rígida. No ens podem permetre abaixar la guàrdia, i com diu Taguieff, hem d'oposar intel·ligència i raó a la demagògia de la nova extrema dreta.
BM.
