Les cadenes que encara esclavitzen Haití

Les situacions d’emergència que es produeixen en països empobrits, sovint, i especialment quan esdevenen un eco mediàtic a nivell internacional, susciten una resposta global, tant per part de les institucions internacionals com per les ONGs. Hi ha casos de tot tipus, és innegable.

Hi ha casos com el de Palestina o bé el Sàhara, on l’arrel del conflicte és polític, i això es manifesta de manera permanent, també en els moments de crisi humanitària. Quan es tracta d’un conflicte polític enquistat on s’encreuen els interessos d’estats com l’israelià amb els del poble palestí, per exemple, institucions com la ONU queden paralitzades. No es va més enllà d’emetre alguna resolució que serà incomplerta de manera permanent i de les benintencionades peticions d’alto al foc si la cosa va massa lluny. Però queda en això, i res més.

No passa el mateix quan l’escenari és diferent. Si ens atenem a un cas recent, el d’Haití, ens n’adonarem del que pot suposar una “intervenció humanitària” arran del terratrèmol del 12 de gener del 2010. Era necessari i imprescindible l’enviament d’ajuda internacional, sobre això hi ha un consens ampli. Calia potabilitzar l’aigua, aliments per la població, endegar projectes de reconstrucció d’infraestructures bàsiques i habitatges, etc. La implicació de força ONGs ha possibilitat que aquestes actuacions es puguin fer en coordinació amb Nacions Unides. Aquest element ha estat positiu en la mesura que ha contribuït a posar fre a un escenari que pocs desitjàvem: la dependència absoluta d’Haití de les decisions de la ONU.   

Tanmateix, les alarmes saltarien a partir de les declaracions de Ricardo Seitenfus, representant especial a Haití de la OEA. Al diari Le Temps (20/12/2010), Seitenfus apuntava que fou la ONU qui va imposar l’enviament de tropes a Haití malgrat que “no viu una guerra civil ni és una amenaça internacional”. De fet, el desplegament de tropes del Comandament Sud dels Estats Units a Haití va ser el més important mai realitzat en “missió humanitària” i ha arribat als 22.268 efectius a la zona.

En comptes de contribuir a reconstruir l’Estat haitià, aquesta intervenció, en realitat, ha acabat suplantant-lo. Mentre l’Estat haitià es troba completament anul·lat, fallit, els recursos i la força armada resta en mans de les ONGs i els exèrcits estrangers. Si més no, això implicà un capgirament de la relació entre l’estat i la societat haitiana, per una part, i les ONGs i les forces militars estrangeres per l’altre. Si la solidaritat és la resposta horitzontal, el que es va acabar instal·lant a Haití és més semblant a la caritat, que té un caràcter marcadament vertical (de les elits cap als miserables).

Entre tot, la forta presència nord-americana deixa un marge de dubtes considerable. I més si ens fixem en com es desenvolupen processos com les eleccions presidencials pel 2011-2016. A la primera volta es van detectar irregularitats i frau, i els resultats van ser postergats. La segona, que va donar la victòria al cantant occidentalista Michel Martelly, assessorat curiosament pel dretà Antonio Solà, va ser aplaçada repetidament fins que se celebrà l’abril del 2011.

Les eleccions es feren en un clima d’evident tensió i protestes al carrer. El motiu? Que l’ex-dictador Jean-Claude Duvalier, fill del sanguinari François Duvalier, que va instaurar les brigades para-policials conegudes amb el nom de Tonton Macoute, havia tornat de l’exili el gener de 2011 per ocupar de nou la presidència.

És difícil de saber ara per ara la implicació de tercers en aquest tipus de maniobres, però el cert és que ni els Estats Units ni la OEA varen emetre cap ordre de detenció ni van frenar les expectatives polítiques del sàtrapa haitià. Només la pressió popular va apartar-lo de la cursa electoral. El contrapunt significatiu, de nou, és que l’únic president democràtic que ha tingut Haití, el catòlic-marxista Jean-Bertrand Aristide, fou derrocat per elements reaccionaris amb la participació de la CIA el 29 de febrer del 2004.

BM    

La intervenció militar a Síria pot detonar els conflictes subjacents i magnificar la violència

Una hipotètica intervenció militar a Síria, organitzada per una part o la totalitat dels estats que composen la OTAN, posaria per davant de tot en evidència que les intervencions no es regeixen per criteris humanitaris sinó que obeeixen a lògiques ocultes d’interessos geoestratègics i de control dels recursos naturals. En el cas de Síria, ni Rússia ni Xina hi tenen interessos majors, encara que Rússia disposi d’una base naval al Tartus, a la costa siriana. L’escenari en joc és més ampli i eppur si muove: tota la regió del nord de l’Àfrica i el Pròxim Orient ha viscut un cicle de transformacions que han provocat incerteses diverses i, en una escala macro, el reescalfament de la pressió internacional sobre el territori.

La cosa es complica si hi integrem la carrera de potències regionals antagòniques, com Iran i Israel, per situar-se davant els nous horitzons que s’obren; o bé si tenim present que ja hi ha hagut protestes a la regió davant una eventual intervenció militar estrangera. Així ho van expressar, per exemple, alguns partits de l’oposició a Erdogan (que fa seguidisme als interessos nord-americans i secunda les sancions a Síria), el Partit dels Treballadors Kurds, o bé rellevants figures com Esmet Ozgilik, director del diari turc Edinlik. Hezbollah, ara integrant del govern de Mikati al Líban, que havia manifestat les seves simpaties per la revolta de Tunísia i Egipte, i que no pretén involucrar-se a Síria tot i el seu suport a al-Assad perquè ho considera un “assumpte intern”, ha remarcat que no tolerarà la ingerència de cap estat de la OTAN o d’Israel.

A part dels habituals “danys col·laterals” a que l’OTAN ens té acostumats quan bombardeja els països intervinguts, un dels riscos en el cas de Síria és el del desencadenament de conflictes subjacents que podrien esclatar obertament. Segons Samir Amin, en una entrevista publicada per L’Humanité (01/08/2011), no és descartable que s’encengui la violència sectària en un context en que el projecte dels Estats Units i Israel passa per la “implosió dels estats de la regió”.

El precedent immediat de Líbia, en aquest sentit, deixa un regust amarg. “Les accions dels deu primers dies de la guerra no varen ser concebudes per protegir als civils. Les operacions militars han sigut de naturalesa ofensiva i un mitjà per debilitar Líbia com a estat independent”, aquestes eren les conclusions de l’analista Nazemroaya, del Centre de Recerca sobre la Globalització (globalresearch.ca) el 15 d’abril de l’any passat. S’ha destacat, entre d’altres conseqüències de la guerra contra Gaddafi, el fet que l’AFRICOM (comandament militar dels EE.UU per Àfrica) adquiriria més presència regional i capacitat operativa situant la seu a Líbia (actualment és a Stuttgart, Alemanya). 

Per descomptat, el que va passar a Líbia no és equiparable amb els processos democràtics i d’emparaulament dels sectors més oprimits que hem conegut, amb major o menor èxit, a països com Tunísia, Egipte, el Iemen, o Bahrein. Com diu el periodista Miguel Ángel Morales a Pueblos, revista de información y debate (número 50), la repressió brutal contra les lluites populars de Bahrein ha esdevingut el paradigma de l’oblit occidental i posa de manifest quins són els interessos que mouen les grans potències.

La situació en que es troba Síria clama al cel, és veritat. Un règim que el temps ha convertit en una tirania enquistada al poder polític, que ha abandonat les velles expectatives del panarabisme i que és capaç d’exercir una violència indiscriminada sobre ciutats com Homs, pocs respectes mereix. Sí, és cert. Però tot i que el fantasma de la intervenció militar apel·li a raons humanitàries, és més que provable que la motivació real poc hi tingui a veure. Si ens guiem per l’experiència, el desastre que pot suposar una ofensiva de la OTAN (i/o d’Israel) no faria gaire més que magnificar la tràgica situació actual en termes humanitaris. I, no cal dir-ho, possiblement podria evocar Síria a en una pèrdua de la sobirania política i econòmica, a un retrocés d’anys en infraestructures i nivell de vida mitjà, o bé a una escalada de la violència a la regió, tal i com recentment va advertir Kofi Annan des d’El Caire el passat 8 de març.

Combatre l'extrema dreta és combatre les condicions que la propicien.

Tothom deu recordar els assassinats de desenes de persones, moltes d'elles adolescents, que Anders Breivik va cometre el 22 de juliol de 2011 a Oslo. L'autor dels crims confessaria poc després que els “marxistes culturals, els multiculturalistes i els esquerrans antisionistes” estaven cometent un acte de traïció en permetre la “islamització d'Europa”. El mateix assassí manifestava les seves simpaties polítiques per les tesis de l'extrema dreta. Grosso modo els seus plantejaments es poden emmarcar en el que alguns han anomenat el “xoc de civilitzacions”. Més enllà del perfil psicològic i psiquiàtric individual d'aquest criminal, l'anàlisi sociopolítica és sorprenent.

Breivik combina elements propis del Partit del Progrés noruec, com la consideració que la immigració s'aprofita de l'estat del benestar, amb influències dels discursos de Geert Wilders, líder del neerlandès PVV (Partit per la Llibertat). Aquest perfil ultradretà ha rebut, al seu torn, aportacions bastant nítides de la reacció neoconservadora nord-americana, com l'onada islamòfoba posterior a l'11-S. A més, això queda englobat en la cega creença en uns valors (cristianisme, neotradicionalisme, etc.) que configurarien una realitat ètnica-identitària, segons Breivik, amenaçada per “la invasió islàmica”. Caldria veure fins a quin punt personatges mediàtics del nostre país, com Pilar Rahola (recordeu el llibre La República Islàmica d'Espanya), ajuden a apagar el foc llançant-hi gasolina....

La nova extrema dreta europea, que s'articula arran del final de les dictadures mediterrànies (Portugal, Estat espanyol i Grècia) i del desmembrament de la URSS, no és una refundació estricte del feixisme ortodox -tot i que pugui aglutinar els seus simpatitzants històrics. Herbert Kistchell definí el poder aglutinador o sintetitzador de forces minoritàries de la ultradreta per part dels nous partits identitàris-populistes com a extremisme catch-all. Els moviments identitàris-populistes són extremament plàstics davant els canvis i d'un pragmatisme eclèctic sense precedents (Wilders digué que l'Alcorà era feixista...).

Les característiques i el comportament polític de la nova ultradreta fan que sigui complicat establir mesures per aturar el seu avenç electoral, especialment en temps de crisi. Un dels camps de proves per frenar l'auge de l'extrema dreta va ser França. Segons en Xavier Casals (Europa: una nova extrema-dreta), les mesures de contenció del Front Nacional (FN) de Le Pen han estat poc eficients quan no contraproduents. S'ha provat de tot, des de la creació d'un cordó sanitari per aïllar el FN a partir de la formació de blocs republicans (entre la resta de partits), fins l'adopció d'un llenguatge dretanitzat per part d'alguns partits centrals en el sistema. Res ha reportat una solució estructural al problema del creixement ultradretà.

El cordó sanitari, és cert, va tallar provisionalment l'accés del Front a algunes institucions; però també va reforçar el victimisme del FN, el “tots van contra nosaltres” que tanta comoditat dóna als partits identitàris-populistes. S'ha comprovat que l'estratègia del cordó sanitari és doblement negativa. En primer lloc perquè reforça la dicotomia entre els partits del sistema i el partit alternativa (FN, en aquest cas). Això és altament temerari si tenim en compte el descrèdit que mereixen, a ulls de bona part de la població, certs partits sistèmics. Llavors, hi ha probabilitats que el “partit alternativa” reculli part del vot protesta, a més del que ja té enquadrat.

En segon lloc, aquesta mateixa lògica desdibuixa el clivatge esquerra/dreta i ofereix a l'extrema dreta la possibilitat d'emular ser una opció interclassista, “d'interès nacional”, una tercera via. Josep Anglada, a la presentació del llibre “Sin mordazas y sin velo”, afirmava al respecte: “PxC es un partido muy pluralista y en nuestras filas está comprovado que hay gente de la derecha y de la izquierda”. La nova extrema dreta opta per trencar l'eix clàssic esquerra/dreta i propugna una nova variable que els dóna molt més marge d'acció, com és la variable “autòctons/gent de fora”.

Possiblement no hi ha un receptari per frenar l'extrema dreta. El que no ha dut enlloc és la improvisació i les polítiques d'aparador a curt termini que s'han dut a terme els darrers anys. Cal ser crítics amb les polítiques i gestió de la immigració que han predominat. Contradiccions flagrants com el manteniment d'un doble raser des del poder polític no s'haurien de donar. Perquè no es pot tenir una draconiana Llei d'Estrangeria o potenciar guetos de població migrada, com a Salt, i a la vegada incentivar l'escolarització dels fills/es de la immigració o permetre'n l'accés a les ajudes públiques. Aquestes contradiccions són un camp adobat pel populisme i la instrumentalització ultradretana.

Tal i com confirma el politòleg Taguieff, la manera més positiva d'afrontar el racisme és transformant les bases de la seva existència (atur, precarietat, marginació, degradació dels barris treballadors, etc.). Per això són imprescindibles polítiques socials coherents i de gran abast, que parteixin de la integració, la cohesió intercultural, una solidaritat efectiva i no només discursiva, i la voluntat de canvi social.

Amb un programa social seriós en marxa, s'ha de garantir la persecució de tot acte ultradretà violent, intimidatori o insultant per la dignitat humana. I sí, també s'ha de penalitzar l'apologia al genocidi, l'ús de simbologia i les declaracions públiques feixistes o racistes. La tasca policial i judicial ha de ser permanent i rígida. No ens podem permetre abaixar la guàrdia, i com diu Taguieff, hem d'oposar intel·ligència i raó a la demagògia de la nova extrema dreta.

BM.

Els estats espanyol i francès davant la voluntat del poble basc: ja no hi ha excuses.

La decisió històrica de l’organització ETA de “cessar definitivament l’activitat armada”, el dia 20 d’octubre, ha significat la culminació del procés de reorientació estratègica del conjunt de l’esquerra abertzale. Segons l’entrevista a dos membres d’ETA publicada pel diari Gara (11/11/2011), el final del cicle de lluita armada és irreversible i comporta l’inici d’una nova etapa on només hi ha espai per a la confrontació de projectes polítics en termes democràtics.

Però el trajecte per arribar fins aquí venia de lluny. Batasuna havia fet pública la seva aposta estratègica almenys des de la Declaració d’Anoeta (14/11/2004). L’aposta era valenta: implicava assumir els errors comesos, donar una altra forma al conflicte i transformar-ne les seves manifestacions. No hi ha cap mena de dubte que la decisió arriscada era aquesta. Seguir dins el camí que la pròpia inèrcia del conflicte armat anava obrint era l’opció fàcil.

El nou context planteja tres fases que cal afrontar sense contemplacions. En primer lloc, la posada en marxa de les negociacions recalcant la naturalesa política del conflicte. En segon lloc, s’han de tractar les mesures de reparació per a les víctimes de les parts contendents. I per últim, la solució política del conflicte des de la voluntat democràtica del poble basc, és a dir des de l’exercici del dret a l’autodeterminació.

Tal i com afirma el portaveu abertzale Txelui Moreno (Ara, 31/10/2011), els passos unilaterals que han fet no han estat amb l’única finalitat d’aconseguir la negociació amb els estats espanyol i francès. La negociació només és i serà el mitjà, encara que constitueixi un element fonamental del procés i permeti que les parts interactuïn des d’una posició no violenta. On veritablement caldrà donar la talla serà a l’hora d’establir la reparació de les conseqüències del conflicte armat i la solució política. 

Separar convenientment el bloc de les reparacions de la solució política és important. Per contra, es corre el perill que els estats utilitzin amb finalitats polítiques qüestions que s’haurien de circumscriure al bloc de les reparacions. La rellevància cabdal del tema dels presos i preses d’ETA pot ser utilitzada amb aquesta intenció perversa. El temps ho dirà.

Si hi ha voluntat real de superar el conflicte no hauria de prevaler, en paraules de Txelui Moreno, la “lògica de la venjança”. La qüestió dels presos i preses polítiques pot desenvolupar fins i tot un paper positiu en el procés de pau. Pot generar confiança i esdevenir un factor de pacificació i aproximació entre les parts. Per això, cal posar fi a les mesures excepcionals (moltes al límit de la legalitat vigent) que recauen sobre els presos i preses basques.

El Col·lectiu de Presos Polítics Bascos (Gara, 13/11/2011) ha posat de relleu la urgència de posar en llibertat tres sectors específics del col·lectiu que representen. Es tractaria del grup de presos i preses amb malalties, els que haurien de ser en llibertat condicional i els que pateixen “cadena perpètua” (Llei Parot). A més d’aquest sector específic que s’ha d’atendre amb “caràcter d’urgència”, s’hauria de considerar el replantejament de l’actual situació de dispersió penitenciària que viu quasi tot el col·lectiu. L’experiència de la mediació a Irlanda del Nord amb l’organització IRA pot aportar llums. És evident que així ho entén l’esquerra abertzale. Veurem fins on voldran arribar els estats espanyol i francès.

No s’han d’oblidar altres punts de l’agenda negociadora que poden repercutir positivament en la solució del conflicte. ETA s’ha mostrat disposada a inutilitzar l’armament i a fer-ho sota supervisió internacional. Serà capaç l’Estat espanyol de “desmilitaritzar Euskal Herria” tal i com reclama l’esquerra abertzale?

La gestió dels interrogants que hi ha sobre la taula i el respecte pel dret a decidir del poble basc diran molt de la veritable faceta dels estats espanyol i francès.

BM.

La indignació no serà silenciada als tribunals.

El 15 de juny va marcar un abans i un després. Va ser la primera vegada que el moviment d’indignació va passar a l’acció. Aquell dia, el govern de convergència va aprovar els pressupostos de la Generalitat mentre un nombrós grup de persones indignades intentava bloquejar passivament les entrades al Parlament de Catalunya. Fins llavors, el moviment 15-M havia viscut un procés de maduració amb l’acampada de Plaça Catalunya, havia generat complicitats, s’havia reconegut en la seva pròpia diversitat interna i en el “debat permanent” i horitzontal que l’ha caracteritzat. El col·lectiu 15-M ràpidament va rebre l’adhesió de distints sectors intel·lectuals, populars i treballadors. Cal situar la bona acollida del moviment en el context d’increment de les taxes d’atur, en la creixent precarietat en les relacions laborals i en la depauperació de les condicions de vida. A això s’hi sobreposarien dues realitats més: en primer lloc l’impacte social que aniria tenint l’allau de desnonaments, que representaria una de les facetes més tràgiques de la crisi a casa nostra; i en segon terme, l’anunci del paquet de retallades per la sanitat pública, conegut almenys des de l’abril. El moviment s’implicaria tant amb les persones afectades per la hipoteca i els desnonaments com en la lluita contra les retallades a la sanitat. Així, tendiria a aglutinar cada vegada més gent i a genera un efecte acumulador ja des dels inicis.

El govern de convergència va veure tard que el moviment d’indignació no era un moviment minoritari i “ordinari”. Segurament, la conselleria de Felip Puig ho va percebre després de l’intent de desallotjament dels acampats i acampades amb la grollera excusa de la neteja de la plaça. En contraposició a d’altres casos, la tàctica utilitzada, centrada en la repressió policial d’un moviment pacífic, no faria res més que despertar una massiva solidaritat popular que revifava els ànims i fins i tot exigia la dimissió de Felip Puig. Aquesta solidaritat amb el moviment, tanmateix, no va canviar la consideració de menyspreu, de no reconeixement polític i eminentment repressiva del govern de CiU.

La repressió va reaparèixer quan el moviment d’indignació va passar a l’acció el 15 de juny. Algunes tensions, alguns actes aïllats de violència, més aviat simbòlica, van servir a una part considerable del cos parlamentari per condemnar els indignats i les indignades. Ara, però, hi hagué una clara intenció de donar exemple i judicialitzar el pols que planteja el moviment. Per això es va publicar recentment l’informe dels Mossos amb quaranta sis persones reconegudes i per això se n’han detingut prop d’una vintena. La rigidesa en la interpretació de la llei, que penalitza l’obstrucció dels accessos al Parlament en l’acte d’impedir-ne l’entrada als diputats i diputades, ha anat en aquesta direcció punitiva. L’estratègia de desgast, d’atemorir i de provocar la col·lisió i l’enfrontament violent, assumida per la conselleria d’Interior, no és, per suposat, la més desitjable. Ni resol els conflictes socials que han motivat el compromís de tanta gent, ni frena, com sabem, la força de la mobilització popular. El 15-O, que sacsejà de nou els carrers de tot el món, n’és l’evidència.       

De camí a la islamofòbia?

Un dels elements que han caracteritzat els anys noranta del segle passat han estat els desplaçaments migratoris. Alguns d’ells s’han donat arran de la implosió del bloc soviètic i han generat un corrent emigratori d’est a oest que s’ha mantingut pràcticament fins els nostres dies, en bona mesura degut a la traumàtica transformació sistèmica que van viure els països exsoviètics. D’altres dinàmiques migratòries no són tant singularment associables al final polític de la Guerra Freda: és el cas dels moviments poblacionals del sud al nord occidental en busca d’un futur més pròsper[1]. Sigui com sigui, és clar que a inicis de la dècada dels noranta tant els Estats Units com la Unió Europea, que havia impulsat els acords de Maastricht entre els estats membre i es trobava immersa en la creació de l’Espai Shengen, generaven un “efecte crida” considerable. La conjuntura d’expansió neoliberal dels noranta i els tractats internacionals de lliure comerç potenciarien encara més els corrents migratoris. Això és el que va passar a la frontera mexicoamericana, per exemple, amb la signatura del NAFTA (Tractat de Lliure Comerç per Amèrica del Nord) el 1994.

L’arribada de poblacions immigrades ha suscitat debats i controvèrsies, en ocasions bastant irades, entorn les distintes dimensions que el fenomen comporta per les societats receptores. El tractament de la informació i el discurs dominant, procedent del establishment mediàtic i polític, tenen una ineludible responsabilitat en tot això. Com sabem, en el trajecte que hi ha des de la producció del fenomen o realitat social com a tal fins la seva transmissió pública es dóna un procés de modulació de la informació. A part del component subjectiu de qui rep o capta la futura notícia, hi interfereixen també criteris polítics i d’interessos econòmics que operen a una escala més global. Podríem dir que s’exerceixen unes “tensions ideològiques” sobre les realitats o fenòmens, cosa que afectarà -en ser divulgada massivament la notícia- la percepció popular del que ens envolta i els debats que es donaran.   

Un cas paradigmàtic és el dels Estats Units després de l’11-S. Allí, l’auge de la islamofòbia resta estretament vinculada a l’impacte sociològic dels atemptats de l’11 de setembre del 2001 contra les Torres Bessones i el Pentàgon. Hi tingué molt a veure, sens dubte, el “discurs de la por” que imperaria tant a l’administració neocon de Bush com als mass media. Segons l’informe Same Hate, New Target[2], la islamofòbia existia abans del 2001, encara que la “magnitud industrial del fenomen” es comença a reproduir a partir de l’11-S.

En aquest context, tampoc Europa quedaria indemne davant la multiplicació d’estereotips i estigmes socials contra la comunitat musulmana. Una perspectiva embrutida, que ha tendit a reduir la complexitat i els matisos existents a la creació d’un imaginarium reduccionista (occidental), i que pot conduir a perilloses dicotomies entre el “bé” i el “mal”[3], sembla prevaler en l’enfocament occidental de  la religió musulmana i la seva comunitat.

El vel integral o la punta de d’iceberg.   

L’escenari d’auge de la islamofòbia que es produiria arran dels atemptats de l’11-S es manifestaria amb més vehemència en esclatar la crisi capitalista el 2007. Alguns partits situats a la dreta política i el conservadorisme enduririen les posicions antiimigració i, en paral·lel, el discurs islamofòbic. El 2004, Sarkozy marcaria un precedent que generaria un cert efecte dominó en vetar l’ús del vel als centres públics educatius. Això es faria extensiu als espais públics en cas de portar burka o niqab[4]. Alineant-se a les polítiques de Sarkozy, el Partit Conservador de Dinamarca llançaria la proposta prohibicionista sobre el vel integral el 2009, tot i que les dificultats jurídiques de tirar-la endavant els la faria retirar. Per la seva part, el candidat del PP Mariano Rajoy, afegint que calia “respectar les costums espanyoles”, llançaria la proposta electoral el 2008 de prohibir el vel integral. El debat sobre la prohibició o no del vel, doncs, s’ha estès per la geografia europea. Però ens hauríem de preguntar, en primer terme, qui capitalitza aquest tipus de debats?

Freqüentment ho està fent l’extrema dreta, que és qui en bona mesura porta la iniciativa dels debats i qui els condueix cap al seu terreny, cap a l’essencialisme europeista. A Suïssa ho varem veure amb el referèndum per la prohibició dels minarets promogut pel xenòfob Partit Popular de Suïssa, a Itàlia la Lega Nord també va carregar contra el vel integral el 2009, i a Catalunya el partit de l’Anglada, PxC, atia constantment la islamofòbia als municipis on té certa rellevància política. Un dels riscos que correm és, precisament, que la fràgil convivència intercomunitària pugui degenerar o que la segregació i polarització per motius ètnics i religiosos incrementi.

Afrontar en condicions el debat sobre el burka i el niqab requereix, per davant de tot, reconèixer que no ens trobem davant una realitat uniforme i estàtica. És necessari treballar la complexitat de la qüestió, trencar tòpics i subratllar les diferències. Per algunes dones musulmanes, com la Fátima Ayache, sociòloga argeliana, el burka és una imposició de l’integrisme islàmic[5]. Per la seva part, Mona Saddiqui[6], nascuda al Pakistan, en ser preguntada sobre la prohibició afirmà que “una societat no pot progressar si cada comunitat religiosa es pensa que té una veu privilegiada y pot obtenir el que vulgui”. Tanmateix, no totes les dones musulmanes ho pensen així. Zohra Nia i Nada Alkadry[7], residents a El Vendrell i Madrid, respectivament, entenen que la prohibició violaria la seva llibertat de dur el niqab. El debat, si es fa, ha de ser rigorós. Ha d’integrar totes les peces: aproximar-se a la humanitat i a les experiències que s’oculten rere les fredes generalitzacions, fer front a les imposicions que restringeixen la llibertat de les dones, trencar els models explicatius hermètics i contribuir a posar en evidència la retòrica feixistoide que en treu rèdit polític.  

BM.

     

---

[1] La taxa de variació interanual de migracions internacionals a nivell mundial és positiva: de 1995-2000 és de 1.5%, del 2000-2005 és de 1.8%. A Amèrica Llatina i el Carib, es passa d’una taxa de variació interanual de 0.7% entre 1995-2000 a una de 1.2% entre 2000-2005. En el cas d’Àfrica, la taxa de variació interanual de migració internacional és negativa entre 1995-2000 (-1.0), però això havia estat precedit d’un període d’importants migracions africanes (1990-1995) amb una taxa de 2.3%; a més, entre el 2000-2005 la taxa torna a ser positiva (1.7%). Pel que fa a Àsia, els desplaçaments migratoris internacionals són negatius entre 1990-1995 (-0.8%), però entre el 1995-2000 (1.3%), entre 2000-2005 (1.2%) i entre 2005-2010 (2.1%) les migracions internacionals van a l’alça. Font: United Nations, Department of Economic and Social Affairs, Population Division (2009), Trends in International Migrant Stock: The 2008 Revision  ; http://esa.un.org/migration/

[2] Same Hate, New Target. Islamophobia and Its Impact in the United States (gener 2009-desembre 2010); realitzat per Council on American-Islamic Relations (CAIR) i la Universitat de Califòrnia (Berkeley). 

[3] Arigita, Elena; “Reforma y minoría: la construcción de un discurso sobre el islam en y de Europa”; Revista AWRAQ, núm. 1, I Semestre 2010, “Los divergentes caminos de la reforma en el islam”; p. 82-96. Arigita posa èmfasi en la influència que Huntigton i la tesi del “xoc de civilitzacions” ha tingut en la percepció que actualment es té de l’islam, interpretat per amplis sectors com un focus d’inestabilitat social o com un element de risc (un polvorí).   

[4] Gara, 8 de febrer del 2010; “La prohibición del velo integral alerta sobre el ataque de derechos de los musulmanes en Europa”, de Martxelo Díaz. Segons el ministre d’Interior francès Brice Hortefeux de més de cinc milions de musulmans francesos, només 1900 dones porten vel integral.

[5]WebIslam, comunidad virtual, 17 d’octubre del 2010; Entrevista a Fátima Ayache; Per Fátima, “El burka no existe en el islam, es un símbolo del integrismo puro, de la mujer sumisa. Yo digo: burka no, pero sin debate, sin darle importancia, como mujer musulmana que soy, aceptar el burka en España, país que me ha dado la libertad y me ha permitido tener voz propia, es un insulto”.

[6] Público, 18 de maig de 2010; Entrevista a Mona Saddiqui, teòloga islàmica i fundadora del Centre d’Estudi de l’Islam a Glasgow.

[7] El País, 6 de juny del 2010; Entrevista amb Zohra Nia, de Tànger, i Nada Alkadry, arquitecte siriana. Segons Nada: "¿Qué democracia reconoce que puedo vivir acorde a mi religión pero quiere impedirme vestir como quiero? Es mi libertad, mi niqab no molesta a nadie", i afegeix que "si una ley lo prohíbe, la cumpliré sin estar de acuerdo".